Olafur Eliasson va aconseguir el reconeixement molt prompte en la seua carrera. La intervenció denominada Green River va ajudar al fet que el seu treball es coneguera en ciutats com Estocolm, Bremen, Los Angeles o Tòquio. Este projecte consistia a tenyir els rius d’estes ciutats de verd, un color que habitualment s’associa amb les coses saludables, però que en un riu pot ser interpretat com tòxic o contaminant. Una acció que realitzava de forma totalment clandestina i sense previ avís amb un colorant anomenat uranina, un tint fluorescent innocu i soluble en aigua. Es tractava d’observar la reacció de la gent, que abastava des d’una investigació policial iniciada a Tòquio fins a la indiferència dels ciutadans de Los Angeles.
Després del desplegament d’esta i altres obres públiques en ciutats de tot el món, va arribar el projecte que el consagraria com a artista i el popularitzaria entre el gran públic: The Weather Project, aquell gran sol que va instal·lar a la sala de turbines de la Tate Modern i al qual la gent acudia per a tombar-se com si es tractara d’una platja del futur.
Eliasson treballa amb materials tan diversos com el gel, la fusta, el vidre, la molsa o els cactus. La investigació sobre nous materials és una part important de la labor que realitza el seu ampli estudi, el qual, en els moments de més activitat, arriba a reunir més de cent treballadors. Un ingent equip dirigit per una única persona moguda per una cosa tan senzilla com la curiositat. “La curiositat és molt important en el meu treball, però no és una cosa que es pot forçar”, assenyala. “Quan note que perd la curiositat, sent que he d’anar més a poc a poc en el meu treball”.1
Este artista ha realitzat exposicions i projectes tant en espais oberts com en edificis històrics o en les sales neutres dels museus (el que en anglés es denomina white cube). Una de les seues intervencions més conegudes en llocs públics va consistir en la instal·lació de quatre enormes cataractes artificials en diversos enclavaments de la ciutat de Nova York. “Crec que és important exposar en tots els llocs, però les exposicions en espais oberts són més accessibles per al públic perquè molta gent pensa que les galeries i els museus són elitistes, o potser avorrits”.2
Hortensia Herrero va encarregar a Olafur Eliasson en 2020 la realització d’una obra site specific per al futur Centre d’Art Hortensia Herrero a València, per a la qual se li va oferir un corredor situat en la segona planta que desemboca en una xicoteta sala sense eixida, de manera que el visitant ha de tornar sobre els seus passos. Eliasson va dissenyar un túnel, al qual va titular Tunnel for unfolding time, on el visitant pot contemplar 1.035 peces de cristall, cada una amb una grandària i un disseny diferent i amb tots els colors de l’arc de Sant Martí, però quan fa la vista arrere l’única cosa que pot veure és un túnel negre. Tal com explica el mateix Eliasson, “vaig fer un túnel per al Museu d’Art Modern de San Francisco anomenat One Way Tunnel, que és, en certa manera, la primera llavor de les idees d’este túnel. El d’ací és més ambiciós i crec que molt més evolucionat per com alberga o acull la gent. No diria que és més generós en este sentit, però té més a oferir. És més dens, i esta idea que, quan el travesses, com que s’obri, significa que potser s’està estirant més. I després juga amb esta idea sobre el fet que és molt diferent segons el camí que prengues”.3
La col·lecció Hortensia Herrero compta amb una altra gran instal·lació d’Olafur Eliasson: Your Accountability of Presence (2021), una obra en la línia de la titulada Your Uncertain Shadow (Colour) (2010), que Hortensia Herrero va tindre ocasió de contemplar en l’exposició que la Tate Modern li va dedicar en 2019. En les dos instal·lacions, els visitants veuen projectades les seues siluetes sobre la paret en molt diversos colors creant tot un joc òptic en el qual el moviment adquirix un gran protagonisme.
Altres obres d’Olafur Eliasson presents en la col·lecció són The Space Before the Idea (Blue) i The Round Corner (18 °).
