El Centre d’Art Hortensia Herrero naix amb el doble propòsit de compartir amb la societat l’art contemporani més rellevant a escala internacional i de contribuir a fer que la Comunitat Valenciana siga una destinació cultural i artística de referència.
El centre reunirà la col·lecció privada de la Fundació Hortensia Herrero, que inclou obres d’artistes com Andreas Gursky, Anselm Kiefer, Georg Baselitz o Anish Kapoor, juntament amb exposicions temporals d’altres artistes de talla mundial.
El projecte complix, a més, amb un altre dels objectius de la fundació: la recuperació del patrimoni històric a través de la rehabilitació d’un antic palau de València per a proporcionar una nova vida a un edifici emblemàtic.
L’obertura del centre està prevista per a l’any 2023.
27 de maig – 19 de setembre de 2021
L’exposició que organitza la Fundació Hortensia Herrero presenta per primera vegada a València escultures monumentals de Julian Opie. La mostra reunix un conjunt de setze obres, instal·lades a la plaça del Col·legi del Patriarca i al Centre Cultural La Nau, que se centren en la figura humana en moviment, caminant per la ciutat, a soles o enmig d’una multitud; passejant, corrent per a agarrar un tren o esperant a la plaça de braços plegats.
La proposta traspassa els marges habituals d’un museu per a ocupar els carrers del centre de València amb l’objectiu d’acostar l’art contemporani a la ciutadania. Per a este projecte l’artista ha creat dos escultures d’acer de dotze metres d’alçada i sis tones de pes —mai vistes fins ara— que ocupen la plaça del Col·legi del Patriarca i canviaran durant uns quants mesos el paisatge urbà de la ciutat. Les peces representen dos figures humanes, gent de l’entorn de l’artista que capta desenvolupant una activitat quotidiana.
Al costat d’estes, es mostra un grup escultòric de quatre caminants de més de dos metres que té l’origen en fotografies que Opie fa de persones anònimes que circulen pel carrer. Estes peces pareixen, més que escultures, dibuixos en tres dimensions. I és que tota l’obra del creador britànic s’origina en el dibuix, el primer pensament visual de tot artista.
La mostra continua al claustre de La Nau amb unes figures que dialoguen amb l’estàtua de Lluís Vives. Un contrast entre el que és nou i el que és vell. Unes peces contemporànies enfrontades a una escultura huitcentista de Josep Aixa. Una estàtua acadèmica que representa un home avançat a la seua època, un humanista del Renaixement que va nàixer a València i es va formar en esta universitat, però que es va traslladar al país de Julian Opie per a treballar en la cort d’Enric VIII junt amb el seu amic i col·lega Thomas More. Ara estes escultures fan el camí invers al de Lluís Vives i viatgen de Londres a València per a retre homenatge al pensador.
L’exposició es completa amb dos caixes de llum, dos cubs amb més caminants i les seues conegudes animacions en pantalles de LED, visions de multituds anònimes en els seus quefers diaris a les grans urbs. Estes peces, amb el mateix estil dels frisos de l’art antic d’Egipte, mostren personatges amb els trets facials escamotejats, enllaçats per les sempiternes línies negres amb què Opie subjecta els seus personatges.
Segons Opie, “les primeres estàtues gregues i egípcies es tallaven sovint com a figures en moviment. El moviment implícit dona una dinàmica i una elegància a la figura, una percepció d’intenció, independència i poder. Una figura a peu dret sembla estar reaccionant davant de qui l’observa. No obstant això, una figura en posició de caminar està distreta, de manera que es pot mirar sense confrontació. El concepte d’escala és una cosa estranya, llegim l’escala en relació amb nosaltres mateixos —els elefants són grans, i les formigues, xicotetes—, però es pot invertir fàcilment; els sistemes solars poden semblar pilotes de ping-pong, i els interiors dels ordinadors, ciutats asiàtiques. Tenim la capacitat de projectar i veure des de fora de la nostra perspectiva”.
L’exposició, que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de València i la Universitat de València, a través del Vicerectorat de Cultura i Esport, s’exhibeix del 27 de maig al 19 de setembre de 2021.
Julian Opie va nàixer en 1958 a Londres i es va graduar en 1983 a l’Escola d’Art de Goldsmiths. Viu i treballa a Londres.
Gràcies a encàrrecs d’ens públics a ciutats com Seül, Nova York, Luxemburg o Zuric i un flux constant de grans exposicions en museus a escala internacional, l’obra de Julian Opie és coneguda arreu del món. El característic llenguatge formal d’Opie és fàcilment recognoscible i reflectix la seua preocupació artística per la idea de la representació i els mitjans pels quals es perceben i es comprenen les imatges.
Sempre explorant diferents tècniques tant innovadores com antigues, Opie juga amb les diferents maneres de reinterpretar el vocabulari de la vida quotidiana; el seu estil reduccionista evoca una experiència visual i espacial del món que ens envolta. L’artista connecta la senzillesa del llenguatge visual de la vida moderna amb els fonaments de la història de l’art abraçant la influència de retrats clàssics, jeroglífics egipcis i gravats japonesos en fusta, així com cartells públics, panells informatius i senyals de trànsit.
Les seues principals exposicions en museus han sigut en Kunstverein, a Colònia; Hayward Gallery i ICA, a Londres; K21, a Düsseldorf; MAK, a Viena; torre Mito, al Japó; CAC, a Màlaga; IVAM, a València; MoCAK, a Cracòvia; Tidehalle, a Hèlsinki; Fosun Foundation, a Xangai; Suwon IPark Museum of Art, a Corea del Sud; National Gallery of Victoria, a Melbourne, i Museu Berardo, a Lisboa.
La llista de projectes públics en els quals ha intervingut inclou l’edifici Dentsu, Tòquio 2002; el City Hall Park, Nova York 2004; el riu Vltava, Praga 2007; Calgary, el Canadà, 2012; PKZ, Zuric 2014; Carnaby Street, Londres 2016; Tower 535, Hong Kong 2016 i Fosun Foundation, Xangai 2018.
Opie té obres en col·leccions públiques d’art com la Tate, el British Museum, Victoria & Albert Museum, Arts Council, British Council i National Portrait Gallery, a Londres; el MoMA, a Nova York; ICA, a Boston; Essl Collection, a Viena; el Museu d’Israel, a Jerusalem, i el Museu d’Art de la Ciutat de Takamatsu, al Japó.
Nha Trang, 2004.
273.2 x 185 cm (sense marc)
295.5 x 207 cm (amb marc).
Edición 3/6
Reconegut com un dels fotògrafs més importants del nostre temps, Andreas Gursky (Leipzig, 1955) ha modificat la percepció que el públic tenia de la fotografia a través d’obres –a vegades de més de cinc metres i sempre en color– que impacten a l’espectador per la seua monumentalitat.
Pertanyent a l’Escola de Düsseldorf juntament amb fotògrafs com Candida Höffer, Axel Hütte o Thomas Ruff, en les seues imatges és fonamental la idea de la repetició i l’acumulació d’objectes similars que, malgrat la complexitat evident, mantenen un ordre implícit. En les seues obres utilitza tècniques digitals, llum difusa, vistes frontals i punts de vista elevats per a crear fotografies amb una riquesa de detalls, com ocorre amb la pintura.
Els deshumanitzats blocs de cases, aeroports, vestíbuls d’oficines, camps de futbol o productes alineats en un supermercat que retrata en les seues composicions l’han convertit en el fotògraf de la globalització i la modernitat.
Les seues fotografies s’exposen en el Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York, la Tate Modern de Londres o el Museu d’Art Modern de Munic, entre altres.
Walhalla, 2015-2017.
280 x 380 x 38 cm.
L’obra de l’alemany Anselm Kiefer (Donaueschingen, 1945) recorre a materials de ruïnes com a cendres, terra, palla, formigó o plom per a mostrar la destrucció de la postguerra i la decadència dels ideals germànics. L’artista va nàixer a Alemanya uns quants mesos abans del final de la II Guerra Mundial i al llarg de la seua trajectòria sempre ha defensat que el passat ha d’afrontar-se en tota la seua incomoditat i mai suprimir-se. Interessat en la càbala jueva, l’alquímia, la mitologia nòrdica o l’òpera wagneriana, és un dels artistes vius més cotitzats i amb més presència internacional.
Les seues teles, sempre de grans dimensions, amb molta matèria orgànica i poc color, estan poblades per arbredes en flames, ciutats calcinades i homes solitaris que remeten a la història i a la memòria. La producció de Kiefer inclou pintures, escultures, fotografies i llibres d’artista.
En Walhalla l’artista alemany fa referència al Valhalla de la mitologia nòrdica, un paradís on vivien els déus i al qual eren portats per les famoses valquíries els morts en combat.
Bündel, 2015.
146.5 x 73 x 78 cm.
George Baselitz (Deutschbaselitz, 1938) és un dels artistes més influents del nostre temps. Al llarg de la seua trajectòria s’ha mantingut fidel a les disciplines clàssiques de pintura i escultura. La seua obra, que mostra la seua reacció davant dels esdeveniments a l’Alemanya del període de la postguerra, suposa un retorn a la figuració i enllaça amb la tradició alemanya dels expressionistes de principi del segle XX.
En 1969 presenta les seues famoses pintures Upside Down, en les quals totes les figures i paisatges estan pintats a l’inrevés. Amb este recurs l’artista proposa una ruptura semblant al que en el seu moment va constituir el cubisme, amb la creació de tot un univers invertit. En les seues escultures, igual que en la pintura, se centra en la figura humana tallant directament del tronc, fruit de la intuïció i del reflex de l’artista, per a remetre a l’art africà que tant admira.
L’obra de Baselitz es troba en museus i col·leccions privades de tot el món com el Museum of Modern Art (MoMA), Metropolitan Museum of Art (MET), Guggenheim Museum, Centre Georges Pompidou, Stedelijk Museum o Tate Modern.
Random Triangle Mirror, 2013.
190 x 190 x 29 cm.
L’escultor angloindi Anish Kapoor (Bombai, 1954), guanyador del prestigiós Premi Turner en 1991, ha exposat la seua obra en museus com la Tate Modern o la Royal Academy of Arts i les seues obres il·lustren les pàgines del passaport britànic.
Integrant de la New British Sculpture, que va transformar l’escena artística londinenca durant els anys huitanta, la seua exploració de la forma i l’espai, així com l’ús del color i dels materials, l’han convertit en el gran renovador de l’escultura contemporània.
Gran part del treball de l’artista qüestiona la percepció de la realitat i busca transmetre un significat metafísic perquè siga reinterpretat individualment per cada espectador. La idea del buit en les seues obres suposa una nova dimensió de l’espai interior de l’escultura, que fins aleshores havia sigut un element que pertanyia exclusivament al camp arquitectònic.
En els més de 40 anys de trajectòria ha investigat i experimentat amb tota mena de materials i tècniques, des de pedra, cera, feltre o acer, fins a espills que reflectixen el cel, per a crear obres de qualsevol grandària imaginable i traspassar qualsevol barrera. Un altre element fonamental en les seues escultures és el color, que funciona com una obra en si mateixa, utilitzant sempre els primaris –blaus, rojos i grocs brillants–.
Bündel, 2015.
146.5 x 73 x 78 cm.
George Baselitz (Deutschbaselitz, 1938) és un dels artistes més influents del nostre temps. Al llarg de la seua trajectòria s’ha mantingut fidel a les disciplines clàssiques de pintura i escultura. La seua obra, que mostra la seua reacció davant dels esdeveniments a l’Alemanya del període de la postguerra, suposa un retorn a la figuració i enllaça amb la tradició alemanya dels expressionistes de principi del segle XX.
En 1969 presenta les seues famoses pintures Upside Down, en les quals totes les figures i paisatges estan pintats a l’inrevés. Amb este recurs l’artista proposa una ruptura semblant al que en el seu moment va constituir el cubisme, amb la creació de tot un univers invertit. En les seues escultures, igual que en la pintura, se centra en la figura humana tallant directament del tronc, fruit de la intuïció i del reflex de l’artista, per a remetre a l’art africà que tant admira.
L’obra de Baselitz es troba en museus i col·leccions privades de tot el món com el Museum of Modern Art (MoMA), Metropolitan Museum of Art (MET), Guggenheim Museum, Centre Georges Pompidou, Stedelijk Museum o Tate Modern.
Random Triangle Mirror, 2013.
190 x 190 x 29 cm.
L’escultor angloindi Anish Kapoor (Bombai, 1954), guanyador del prestigiós Premi Turner en 1991, ha exposat la seua obra en museus com la Tate Modern o la Royal Academy of Arts i les seues obres il·lustren les pàgines del passaport britànic.
Integrant de la New British Sculpture, que va transformar l’escena artística londinenca durant els anys huitanta, la seua exploració de la forma i l’espai, així com l’ús del color i dels materials, l’han convertit en el gran renovador de l’escultura contemporània.
Gran part del treball de l’artista qüestiona la percepció de la realitat i busca transmetre un significat metafísic perquè siga reinterpretat individualment per cada espectador. La idea del buit en les seues obres suposa una nova dimensió de l’espai interior de l’escultura, que fins aleshores havia sigut un element que pertanyia exclusivament al camp arquitectònic.
En els més de 40 anys de trajectòria ha investigat i experimentat amb tota mena de materials i tècniques, des de pedra, cera, feltre o acer, fins a espills que reflectixen el cel, per a crear obres de qualsevol grandària imaginable i traspassar qualsevol barrera. Un altre element fonamental en les seues escultures és el color, que funciona com una obra en si mateixa, utilitzant sempre els primaris –blaus, rojos i grocs brillants–.
La primera gran obra del Centre d’Art Hortensia Herrero serà el mateix edifici que l’albergarà, el Palau Valeriola. Es tracta d’una edificació emblemàtica d’estil barroc construïda en el segle XVII en ple centre històric, en la qual es poden trobar restes del circ romà i de l’antiga jueria de la ciutat.
Després d’haver sigut destinat a múltiples finalitats i estar unes quantes dècades en desús, la Fundació Hortensia Herrero ha adquirit el Palau Valeriola amb la finalitat de restaurar-lo i donar-li una nova vida com a centre d’art.
Gaudix amb nosaltres de l’evolució de les obres en els vídeos que anirem compartint fins a la seua culminació.
València, futura seu del Centre d’Art Hortensia Herrero, està vivint una de les seues èpoques més dolces en l’àmbit cultural, i la notícia que serà la capital mundial del disseny en 2022 n’és la confirmació. Tant dissenyadors com artistes i arquitectes locals contribuïxen perquè el nom d’esta ciutat aparega cada vegada més gran en els mapes.
A més d’un futur prometedor, València acumula una història de més de 2.000 anys i reunix un llegat patrimonial de gran importància. Esta herència ha sigut un dels principals focus d’actuació de la fundació des de l’inici.
La Fundació Hortensia Herrero sorgix en 2012 amb l’objectiu de promoure l’interés, el coneixement i la sensibilitat per l’art i la cultura a través de projectes creats a la Comunitat Valenciana per artistes de tot el món.
Entre les seues actuacions més destacades es troben la restauració del Col·legi Major de l’Art de la Seda de València, la recuperació dels frescos de l’església de Sant Nicolau –la “Capella Sixtina valenciana”–, diverses exposicions temporals d’escultures monumentals en diverses ciutats de la Comunitat Valenciana i el suport a la dansa a través de la Gala València Dansa Som Art i el Campus Internacional València Dansa.
A més del Centre d’Art Hortensia Herrero, una vegada restaurat, el Palau Valeriola acollirà també les oficines de la Fundació Hortensia Herrero.
Hortensia Herrero és presidenta de la fundació que porta el seu nom i vicepresidenta i accionista majoritària de Mercadona, la primera xarxa de supermercats d’Espanya. La seua tasca filantròpica està motivada per la seua voluntat de correspondre a la terra on va nàixer i que tant li ha donat.
Sra. Hortensia Herrero, Presidenta de la Fundació Hortensia Herrero
Sra. Hortensia Herrero,
Presidenta de la Fundació Hortensia Herrero
Inscriu-te per a rebre el nostre butlletí d’informació. T’informarem sobre l’evolució de la rehabilitació del Palau Valeriola i sobre totes les novetats entorn del futur Centre d’Art Hortensia Herrero.
