Si haguérem de destacar dos grans referents en l’obra de Manolo Valdés, serien, d’una banda, el diàleg que ha establit al llarg de tota la seua carrera amb la història de l’art i, d’altra banda, la ciutat de Nova York –on viu des de 1988– com a font constant d’inspiració.
“Menjar les coses per a mantindre-les vives”. Esta afirmació de Picasso resumiria molt bé quina ha sigut l’actitud de Valdés per a la història de l’art, perquè ha fet d’este diàleg amb el passat l’eix central de la seua creació, tal com podem veure en infinitat d’obres que s’han inspirat en els grans mestres com Velázquez, Ribera, Matisse o el mateix Picasso, unes obres que ha contemplat al llarg de la seua vida en les habituals visites que feia a museus com el Prado de Madrid o el Metropolitan de Nova York. Ja ho va posar de manifest, al principi, com a component de l’Equipo Crónica, un grup d’artistes que es van iniciar en l’Espanya dels anys seixanta i que va desenvolupar un estil propi que presentava algunes característiques de l’art pop, però amb uns trets propis i inconfusibles com era la crítica social i l’atenció cap als artistes del Segle d’Or de la pintura espanyola.
Valdés evoca una de les seues primeres visites a Nova York i l’efecte que va causar en la seua obra el que va poder contemplar allí: “Em trobe una obra de Rauschenberg que tenia uns pots penjats i em trobe un Rauschenberg en el qual hi havia un pollastre dissecat. Llavors jo em vaig preguntar, de què estem parlant? Resulta que hi ha artistes que no pinten amb tubs i trobe que Soulages tira un poal de pintura negra i amb una paleta li dona forma, i hi ha gent que no pinta amb un pinzell. Llavors vaig descobrir els materials alhora que vaig descobrir la llibertat, perquè em vaig adonar que no hi havia regles, perquè les regles les posava un mateix. I des de llavors he tingut una gran passió pels materials. Me’ls fabrique, com molta gent els fabrica. Prepare el meu oli. Quan vull que una taca s’estenga, pose més oli. Quan vull que el pigment siga més pur, el prepare d’una altra manera. Treballe la fusta i busque la fusta que em convinga pel color o per la seua oxidació, i també per la forma. M’interessen molt els materials”.
El centre físic del seu estudi a Nova York, ciutat en la qual residix des de 1988, és el lloc en què Manolo Valdés treballa les pintures de gran format, envoltat d’unes caixes repletes de trossos de fusta pintats i que abans van estar plenes de trossos de tela de colors. Estes obres, igual que les arpilleres, també contenen grans pegots de pigment, taques de pintura, empremptes de pots sobre la pintura… i és que, tal com explica el mateix Valdés, el descobriment dels grans mestres nord-americans va canviar la seua manera d’entendre l’art: “Pollock m’ensenya que una gota es pot assumir i pot ser interessant i important, per això ja no tinc por d’esborrar quan em cau una gota”.
Esta mirada cap al passat s’ha combinat amb la que dirigix tots els dies al seu entorn més immediat i és ací on la ciutat de Nova York ha cobrat una gran importància. Valdés conta que una vegada va veure unes papallones durant un passeig per Central Park que li van recordar unes papallones de Matisse i, a partir d’aquell moment, va començar a trobar papallones en altres quadres del Metropolitan Museum, en els aparadors de Madison Avenue o en els mocadors que lluïen les senyores amb les quals es creuava en la Cinquena Avinguda. I és que Valdés és un autèntic caçador d’imatges que incorpora quasi tot el que veu a la seua obra.
Aquelles papallones van ser les protagonistes de gran part de l’exposició que la Fundació Hortensia Herrero va organitzar a la Ciutat de les Arts i les Ciències en 2017. Una mostra en la qual els visitants podien votar quina de les sis escultures monumentals era la seua favorita. La guanyadora va ser La pamela, i les següents en la classificació van ser Papallones i Papallona. Hortensia Herrero va decidir donar a la ciutat de València la primera i les altres dos, a Castelló i Alacant, respectivament.
No obstant això, la relació d’Hortensia Herrero amb Manolo Valdés venia des de lluny, perquè havia sigut un dels primers artistes a entrar a formar part d’una col·lecció que compta amb un gran nombre d’obres seues. Entre elles destaquen algunes de les seues icòniques escultures de Meninas o pintures en les quals podem trobar des de referències a grans artistes com Cranach o Matisse fins a ventalls o natures mortes.
