Julian Opie va nàixer a Londres, però va créixer a Oxford, on es va poder nodrir dels fons de l’Ashmolean Museum, que tant van influir després en el seu treball. Va tornar a Londres per a assistir al Goldmiths College, una institució que es trobava en una profunda transformació que finalment va eliminar els departaments estancs com pintura, escultura, gravat, fotografia, cinema i vídeo i es va convertir en un únic departament anomenat Belles Arts. Gràcies a això, els estudiants podien treballar indistintament en un mitjà o en un altre, i d’això es va beneficiar Opie, que va treballar amb el vídeo, el dibuix, la pintura o l’escultura.
Els grans mestres de la pintura van ser els protagonistes d’una de les obres per les quals Opie es va donar a conéixer en l’escena artística londinenca, A pile of Old Masters (1983). Esta obra consistia en una sèrie de còpies d’obres d’artistes clàssics com Manet, Picasso, van Gogh o Mondrian escampats pel sòl de la galeria i apilats els uns damunt dels altres. Esta espècie d’instal·lació no sols bevia dels grans noms de la història de l’art, sinó que també tenia influències del còmic, una les fonts d’inspiració d’Opie i una de les característiques del seu treball, perquè este artista és capaç tant d’inspirar-se per un relleu de l’Antic Egipte com per un còmic de Tintín.
Les obres d’Opie prompte vam cridar l’atenció de la crítica d’art i dels museus i, en 1993, la Hayward Gallery li va dedicar una completa exposició en la qual el director d’exposicions de la institució, Henry Meyric Hughes, va situar Opie en la línia d’altres escultors britànics que havien exposat en esta sala, com Tony Cragg o Richard Long. Esta exposició era un bon exemple del treball que Opie feia en aquells moments, compost principalment per escultures i per pintures que tendien a la tridimensionalitat, però sempre tenint el dibuix com a base de fons. Tal com ell mateix explica: “des que vaig començar a exposar art a principis dels 80 he jugat amb la relació entre el dibuix i l’escultura. Sovint dibuixe sobre les escultures o, més ben dit, convertisc el material sobre el qual dibuixe (el full de paper en blanc) en una escultura del mateix que estic dibuixant”1.
La irrupció de l’ordinador va afectar, sens dubte, esta relació entre el dibuix i l’escultura. L’ordinador va ensenyar a Opie una altra manera de treballar: “L’ordinador exercix un paper que no existia abans, una pas intermedi entre l’obra definitiva i la idea. Abans, solia pensar, dibuixar i després fer alguna cosa. Però ara puc pensar i dibuixar en l’ordinador, continuar desenvolupant-ho, i després deixar-ho allí; no és com un pensament que s’esvaïx, simplement es pot quedar en l’ordinador i exportar-se quan haja decidit què fer amb això. Un dibuix és inflexible en comparació; no pots canviar l’escala o el color sense destruir el que ja has fet ”sup>2.
Esta nova manera de treballar va afectar tots els suports en els quals treballava Opie i, si bé el fons continuava sent el mateix, la forma canviava i les figures es tornaven més simplificades. Unes simples línies donaven forma a una figura humana acompanyada de colors plans. Tot se simplificava més i es despullava de tot el que és accessori, fins i tot en un retrat de cos sencer es podia prescindir del coll. Així és com Opie ha aconseguit este estil clarament recognoscible i que podem veure en les obres pertanyents a la col·lecció Hortensia Herrero com són Doctor and Taxi Driver, Old Street May 1, Sam Amelia Jeremy Teresa 2 i Street 3.
La major part d’estes obres van ser adquirides amb motiu de l’exposició sobre l’obra de Julian Opie que la Fundació Hortensia Herrero va organitzar en 2021 a la plaça del Patriarca i al Centre d’Exposicions La Nau, de la Universitat de València.
