Osca, 1930
– Conca, 1998

Antonio Saura

Un dels fundadors del grup El Paso, la seua pintura a mitjan camí entre la figuració i l’abstracció el situaria en un lloc destacat en l’art espanyol de la segona meitat del segle XX. La seua sèrie de crucifixions es basen en la de Velázquez que pot contemplar-se en el Prado i són contínues les seues referències a obres amb el gos de Goya.

Un dels fundadors del grup El Paso, la seua pintura a mitjan camí entre la figuració i l’abstracció el situaria en un lloc destacat en l’art espanyol de la segona meitat del segle XX.

De formació autodidàctica, als tretze anys va emmalaltir de tuberculosi, per la qual cosa hauria de romandre immòbil durant cinc anys, temps que va aprofitar per a començar a escriure i pintar. Va realitzar la seua primera exposició individual en la llibreria Libros de Saragossa en 1950. En 1954 es va traslladar a París, on va començar a adquirir un estil surrealista que prompte abandonaria per a fundar en 1957 el grup El Paso juntament amb artistes com Manolo Millares, Luis Feito o Rafael Canogar. En 1958 va participar juntament amb Eduardo Chillida i Antoni Tàpies en la Biennal de Venècia i, a l’any següent, en la documenta de Kassel.

El grup El Paso suposaria un bufit d’aire fresc en aquella escena artística espanyola tan afeblida després de la guerra civil. Saura va continuar realitzant una pintura informalista en què predominaven el blanc, el negre, el gris i els ocres, però en la qual va establir un diàleg amb la història de l’art i especialment amb els grans mestres.

La seua sèrie de crucifixions es basen en la de Velázquez que pot contemplar-se en el Prado i són contínues les seues referències a obres amb el gos de Goya o els retrats de Dora Maar realitzats per Picasso. Rembrandt o Tiziano són altres autors que també li servixen d’inspiració. Al cap i a la fi, com diria el mateix artista: “La història sencera acaba per convertir-se en gènere pictòric, i el pintor caníbal, a manera de novel·lista, vampiritza d’esta manera tant el passat com el present, fent-los seus per a abocar-se al seu través”.1

Entre 1965 i 1967 Saura va destruir centenars de pintures amb les quals no es trobava satisfet. En 1968 abandonaria la pintura a l’oli durant deu anys per a treballar en altres mitjans, com el gravat, arribant fins i tot a dissenyar una escenografia per a la producció Carmen, que es va estrenar en el Théatre de Paris en 1983.

Saura va rebre nombrosos honors i guardons, entre els quals es troben el Premi Internacional Guggenheim (1960), el Premi Carnegie juntament amb Eduardo Chillida i Pierre Soulages (1964), el nomenament com a Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres de França (1981), la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts d’Espanya (1982) i el Grand Prix des Arts de la Ville de Paris (1995).

La col·lecció Hortensia Herrero compta amb una pintura de Saura.

1 Antonio Saura, Cuadros de una exposición (Galería de Manolo Valdés), Galería Maeght, Barcelona, 1985.

Mostra de les seues obres en el CAHH