De formació autodidàctica, Andreu Alfaro és considerat un dels escultors valencians més destacats de la segona meitat del segle XX. La seua primera exposició, que va tindre lloc a la Sala Mateu de València en 1957, va consistir en una sèrie de dibuixos de línies en els quals no alçava el llapis del paper. Una mostra que seria molt ben rebuda per la crítica i que suposaria un bon impuls a la seua incipient carrera.
La visita a l’exposició “50 ans d’art moderne” a Brussel·les, celebrada en el context de l’Exposició Universal de 1958, produiria un canvi radical en la seua pràctica artística. Allí va quedar fascinat per les obres d’escultors com Umberto Boccioni, Constantin Brancusi, Julio González o Naum Gabo. La trobada amb Oteiza i el seu ingrés en el Grup Parpalló aquell mateix any afermarien definitivament els seus desitjos de convertir-se en escultor.
Alfaro va començar aleshores a realitzar unes escultures senzilles, compostes per varetes de metall i planxes de llautó. Tal com ell mateix explica: “El meu pas a l’escultura va ser un problema d’espai, en què es dona a la paraula “espai” el significat més vulgar que tota la gent entén: espai en el sentit de capacitat. Les coses que faig se me n’ixen del quadre, del pla. Necessite més lloc i no tinc més alternativa: me n’isc, me’n vaig a l’espai. Els mitjans han de canviar, ja no em servixen el llapis, els pinzells i els colors; comence a utilitzar fils d’aram i la llanda dels pots de conserva, el que tinc més a mà”.1»
A final dels anys seixanta, el seu estil faria un gir amb l’aparició d’un nou tipus d’escultura a base de varetes metàl·liques juxtaposades que creaven una sensació de moviment, conegudes com generatrius i trames. Alfaro portaria esta tècnica al camp de l’escultura pública, i és així com en podem veure exemples al parc de Vivers o a l’avinguda d’Aragó, els dos a València, i en ciutats com Tàrrega, Andorra o Frankfurt.
El jazz apareix durant l’etapa final de la seua carrera en una sèrie d’obres de xicotet format realitzades en llautó pintat de blanc i negre, o simplement polit, en les quals reproduïx les formes dels instruments més característics d’este gènere musical. En aquella mateixa època es dona a conéixer també una sèrie denominada Cercles, de 1997, en la qual el protagonisme el tenen uns cercles realitzats en acer Corten sobre els quals realitza diverses perforacions a manera de punts, rectangles o formes sinuoses.
Andreu Alfaro seria un dels primers artistes l’obra dels quals va començar a col·leccionar Hortensia Herrero en entrar en contacte amb ella a través de les exposicions que se li van dedicar en diverses galeries de la ciutat de València, com la de Rosalía Sender. La col·lecció Hortensia Herrero conté bons exemples dels diferents estils d’Andreu Alfaro, com les Generatrius o els Cercles que va realitzar al final de la seua carrera.
